Miquel no és un monstre. És molt fàcil odiar un monstre.
Però com ens ho farem , odiar la zona tèrbola i salvatge que hi ha dins de nosaltres. Miquel és un home primari, si volem; és també un treballador honrat. I és fruit del qui li han ensenyat; a ell a nosaltres. Sota capes i capes de pintura amb què la civilització ens va tapant les zones tèrboles i salvatges , hi ha, però un sentiment primari de la vida.
Diguin el que diguin les lleis, i tant se val si per educació o per discreció ho callem – homes i dones – , la dona és el vas de l’espècie, on el mascle diposita la llavor. Una vas ; això és tot. La resta és maquillatge. Miquel es planteja i ens planteja que la llei es hipòcrita, que tots som hipòcrites, i que hi ha unes “veritats” que ell considera naturals i que poden ser burlades.
Aquestes ” veritats” romanen dins de tots nosaltres. El monstre ens és aliè, quants punts de contacte tenim amb Miquel ? En el seu monòleg, esdevingut de vegades diàleg fictici, hi rau la tragèdia de l’home primitiu que s’ha sentit empès per la història com un vent que l’emporta, però no com una aigua dins la neda; la història ha circulat fora del nostre control i per això no l’entenem i ens aferrem als vells costum. Miquel se sap culpable.
Però se sent innocent. El sentit de la propietat, el sentit de l’autodefensa, el sentit de l’amor propi, com arrels profundes dels actes i dels pensaments més amagats. Uns sentiments que potser no són gens aliens a l’espectador, horroritzat de sentir-se solidari d’un criminal.

ISABEL CLARA-SIMÓ