El teatre és un joc. I quan més t ‘ho creus millor t’ho passes. I pasar-ho bé és contagiós. I no hi ha alegria més sabrosa que la compartida. Aleshores t’enamores del grup, estimes intimament el teu gra d’arena i tástes multiplicat el plaer de crear.
Això m’ha passat. I vólia dir-ho. La cosa ha estat, més o menys així: Pep, sobre la marxa, marcava uns objectius; actors, músics i la resta de l’ equipi improvisàvem tota una gamma de variants i possibilitats, jo ho anotava tot i versificava; Escalante, un company més en el joc ,anava donant, una darrere l’atra, les seues claus, l’época històrica aportava les seues dades… El mecanisme funcionava, o almenys era gratificant vore encaixar les peces, llimar-se unes, apuntalar-se d’altres, i cuallar la pasta qué les unia. El resultat ésteu a punt de descobrir-lo.
Valencia, 1895. A proposit del natalici de D. Eduardo Escalante, l’autor més representat de l’epoca, un grup de comediants de “varietés” el convida a assistir al seu espéctacle i, com a regal d’aniyersari, li ofereix la representació a la seua manera del sainet Bufar en caldo gelat, un títol quasi emblemàtic del conjunt de la seua obra; pero farcint les escenes i els personatges amb tipus i expressions que, o bé pertanyen a d’altres obres de l’autor, o són collita pròpia del grup.
Amb humilitat i un acurat respecte a la seua obra, hem cridat a la porta de l’Escalante, per a jugar amb ell. I us puc assegurar que no ha posa’t cap entrebanc a la invitació. I seré feliç, si al remat, eixa sensació, neta i dolça, de complicitat en el joc, arriba al seu darrer destinatari, a tú, el públic, i et regala, embolicat amb una partitura, el petit capoll d’una emoció.

UNA PRODUCCIÓ DE