Sí, de vegades només ens queda la paraula. Només la paraula ens pot salvar, o bé en forma de promesa (per ventura no diem “et dono la paraula” en casos extrems?) o bé en forma d’histories. Scherezade ens ho demostra a “Les mil i una nits”, i també els ciutadans florentins del “Decameró” que es van vacunar contra la pesta contant-se contes eròtics durant deu dies.
L’ home que avui encarna Pau Durà ens ho confirma des d’una rabiosa contemporaneitat: les histories -poc importa que siguin reals o inventades perque, de fet, tots els records els elaborem artificiosament als arxius de la memòria- és l’únic que té per sobreviure. Ara bé, a diferencia de Scherezade, que sempre explica fets passats, el nostre home d’ avui també n’ explica de futurs.
Ho subtratllo perque sovint s’ ha vist en “La nit just abans dels boscos” el retrat d’un home desesperat, un crit sense sortida escrit per algú que també estava condemnat. No és cert. El teixit de paraules que Koltes posa en boca del seu personatge es l’oda a la vida d’un pària de la terra profundament optimista, que té una visió positiva de la Història gracies a les Històries.
Elles, les que ha viscut i ha desitjat en carn pròpia, li permeten llegir el libre del món i extreure’ n conclusions que encara desemboquen en projectes. Il.lusoris, certament.
Pero, si no ho fossin, serien projectes? No creiem tots -com Koltes, com l’actor Pau Durà aquesta nit- que algun dia serem al paradís i que tot serà nostre, els cafés i els carrers, les filles i els fills de puta, els malparits i les seves armes, la terra sencera i el cel sencer?