El llenguatge popular ha encunyat l’expressió “la crisi dels quaranta ” per designar un comportament típic de l’individu inserit en la nostra civilització en el trànsit de la joventut cap a la maduresa. En realitat, aquesta inflexió cronològica, segons els casos, es dóna uns anys abans o bé uns anys després, però és un fet cantat que tard, o d’hora, entorn a la quarantena, l’individu, home o dona, comença a replantejar-se molts dels dogmes, valors, projectes i il·lusions que fins aquells moments havien presidit la seua vida.
De la mateixa manera que hom passa la pigota també passa la crisi dels quaranta; i si els símptomes d’una és la febre i el vòmit , en l’altra és el desconcert i l’apatia. O la ràbia i el maquillatge, que de tot n’hi ha.
La descoberta és brutal; un dia t’alces del llit, et mires a l’espill i , en lloc de veure erupcions cutànies en el rostre, et sorprens dient en veu alta: ” de què em sona, aquest paio ? ” És la constatació fatal que un no és Peter Pan, que no ho ha esta mai i que mai no ho serà. Un se sent estafat, com que de xicotets, algun graciós o graciosa que havia madurat abans del compte ens anunciava ufanós que ” els Reis de l’Orient no existeixen, idiota, que són els pares “.
D’altra banda, ningú no se n’escapa, d’aquesta crisis. Si més no al món occidental. Per poc que una societat tinga assegurada un cert clima de benestar econòmic, hi ha un caldo de cultiu adient perquè prenga la malaltia, que no sap distingir de credos ni d’estaments socials.
Així, el fill del banquer descobreix enmig d’un consell d’administració, que hauria volgut ser actor; l’actor, en plena representació escènica, que canviaria els teatres pels estadis esportius; el futbolista, que hauria donat el que fora per estudiar una carrera per a poder dir alguna cosa més que ” jo el que diga el mister ” ; el llicenciat, que lamenta haver-se cremat les celles en aquella oposició de judicatura mentre els amics perdien la virginitat en un apartament de Peníscola; el que va perdre la virginitat, que la il·lusió de la seua vida hauria estat ser un capellà ascètic; i el sacerdot; que bé que li hauria anat ser fill d’un banquer .
D’això, d’aquesta sempre difícil assumpció de la maduresa, de les il·lusions perdudes que contava Balzac, tracta Una teoria sobre això. Daniel, el protagonista, es un cirurgià destacat, amb la vida molt ben muntada, que té tots els condicionaments per ser una persona feliç i, això no obstant, se sent deprimit. La imminent mort del pare, figura a l’entorn de la qual ha construït la seua personalitat, li fa reviure vells fantasmes i velles aspiracions. Li remou, en definitiva, els fonaments de la seua vida que ell suposava tan sòlids. És el moment de fer balanç, un balanç que no estalvia la cruesa ni la ironia.