Bultaco 74 és una història de trobades fortuïtes i de desunions, d’amor i de desamor, de la fascinació de la joventut per forjar una utopia i de l’assumpció de la realitat o la rendició a què se sotmet la maduresa. En la mesura que es tracta d’una història individual, d’uns individus determinats millor dit, és també el reflex d’un parell de generacions que han viscut la transformació social, econòmica i política, en definitiva mental, dels últims trenta anys a casa nostra, des de l’agonia franquista fins al present més immediat.
Bultaco 74 parla, en clau de comèdia, d’una traïció, de la traïció més vil, que és aquella que s’infringeix un mateix quan renuncia als seus ideals. La concreció, l’anècdota si voleu, se centra en una parella d’estudiants, home i dona, que es coneixen en l’àmbit de la Universitat combativa dels anys setanta i que alimenten la noble pretensió de canviar el món.
En Bultaco 74 desfilen els elements escenogràfics característics d’una època: la barba, les xiruques, els pantalons esfilagarsats, les camises per fora, les jaquetes de pana, els cabells llargs, la droga, el cinema d’art i assaig, les assemblees d’estudiants, les cançons protesta o les corregudes davant dels grisos.
Es tracta d’un retrat generacional, a vegades maliciós o acre, a vegades tendre o irònic, vist des d’una perspectiva que no pot ser de cap manera neutral, en tant que ens ateny a tots, ara i sempre, perquè cada generació ha de protagonitzar la seua pròpia lluita per a assolir el seu lloc, siga exemplificada per James Dean en la fàbrica de somnis de Hollywood o per Daniel Cohn-Bendit, Dani el Roig, a les barricades del París del Maig del 68.
Bultaco 74 és també la història del creador, l’angoixa, l’exaltació i la solitud del creador que afronta el repte d’engendrar una ficció artística (en certa manera també una utopia); l’obra revela com es genera l’aventura d’aquesta creació dins del seu cervell, com l’autor construeix i deconstrueix els conflictes i els personatges, com ordena els esdeveniments cronològics i temàtics per aconseguir una dramatúrgia efectiva, al naixement de la qual assistim com uns espectadors privilegiats, com si ens esquitllàrem d’amagat en l’interior de la seua ment.
Pasqual Alapont